Prova d'Esforç

Temps de lectura: 5 min

Què és la Prova d'Esforç?

La prova d'esforç serveix per monitorar el senyal elèctric del cor (electrocardiograma) i la tensió arterial mentre la persona realitza un protocol d'exercici de durada entre 6-15 minuts sobre un tapís rodant (ergometria) o sobre una bicicleta estàtica (cicloergometria).

Com es realitza?

Es col·loquen elèctrodes a la zona pectoral del pacient per realitzar un electrocardiograma (ECG) en repòs i, després, es monitora el senyal elèctric del cor durant l'exercici. També es col·loca un maneguet de pressió, amb una primera presa inicial, i es manté durant tota la prova per mesurar la pressió arterial al final de cada etapa d'exercici.

Després de la preparació inicial, comença l'exercici. En el cas del tapís rodant (ergometria) el protocol d'exercici més usat és el de Bruce, que consisteix en etapes de tres minuts de durada en què de manera progressiva va augmentant la pendent i la velocitat de la marxa. La prova finalitza en el moment en què s'ha arribat a la freqüència cardiaca màxima objectiu, el pacient no pot realitzar més exercici, té símptomes, o bé s'observen alteracions en l'electrocardiograma o en la tensió arterial.

En el cas de la prova amb bicicleta, el protocol més utilitzat és el OMS en què cada etapa és de tres minuts i en cadascuna d'elles la càrrega de la bicicleta va augmentant en 25 W.

Per a què serveix?

La prova d'esforç és una tècnica molt utilitzada en l'àmbit de la cardiologia. El seu ús principal és l'avaluació diagnòstica de la malaltia de les artèries coronàries. Quan un pacient té una obstrucció a les artèries, la sang flueix en condicions de repòs, però quan es realitza exercici físic el treball del cor augmenta, així com la demanda d'oxigen a les artèries coronàries, de manera que l'obstrucció es manifesta principalment amb dolor toràcic (angina de pit), falta d’aire (dispnea) o fatiga intensa. En aquest cas, els símptomes s'acompanyen d'alteracions al segment ST de l'electrocardiograma. 

Les proves d'esforç també aporten informació sobre la resposta de la tensió arterial, alteracions del ritme cardíac induïdes per l'exercici i la capacitat funcional; dades essencials per al diagnòstic i pronòstic d'altres malalties cardíaques com la hipertensió arterial, les miocardiopaties o les cardiopaties congènites.

Com cal preparar-se?

Abans de la realització de la prova s'han de tenir en compte els aspectes següents:

  • Portar roba còmoda i sabatilles esportives o similars. S'aconsella portar un sostenidor sense cèrcols per a més comoditat.
  • No posar-se crema hidratant les hores prèvies per assegurar una bona adhesió dels elèctrodes.
  • Evitar ingerir aliments les dues hores prèvies a la prova.
  • No realitzar exercici d'alta intensitat les 12 hores prèvies a la prova.
  • Continuar o suspendre la mediació en funció de les indicacions del professional que ha sol·licitat la prova.

Situacions especials

Pacients amb baixa capacitat funcional. Alguns pacients, per la pròpia malaltia cardíaca i/o altres malalties no cardiològiques, tenen una capacitat de realitzar exercici físic molt baixa, de manera que no toleren els protocols d'exercici habituals. En el cas de l'ergometria, s'aplica un protocol de Bruce modificat en què l'augment de pendent de la cinta és més progressiu i la velocitat no varia de la primera a la tercera etapa. En el cas de la cicloergometria el protocol és el mateix, però s'adapta la potència (W) sobre la base de la capacitat de realitzar l'activitat de cada persona. El personal sanitari responsable de la realització de les proves valora cada pacient de forma individual per decidir el protocol més adequat en cada cas. Quan el pacient és incapaç de realitzar exercici físic en una cinta o bicicleta, es realitza un test d'isquèmia sense esforç en què un fàrmac simula els canvis que passaria amb l'exercici. És el cas de l’SPECT miocàrdic amb fàrmacs i l’ecocardiograma d'estrès farmacològic.

Esportistes. La prova d'esforç, juntament amb l'electrocardiograma (ECG) i l'ecocardiograma, són proves habituals en la valoració de la salut cardiovascular en un esportista. Les dades aportades per la prova d'esforç inclouen informació sobre una potencial malaltia coronària no diagnòstica, la resposta de la tensió arterial a l'exercici, les arítmies induïdes per l'exercici i la capacitat funcional del pacient.

El protocol més utilitzat en el cas de l’ergometria en l'esportista consisteix a mantenir un pendent del 3% i augmentar de forma progressiva la velocitat de la cinta de 6 km/h en dones o 8 km/h en homes a raó d'1 km/hora fins a la màxima velocitat tolerada. En disciplines esportives de muntanya, en què el pendent sol ser pronunciat, el protocol de Bruce és una opció també habitual. En el cas de la cicloergometria el protocol és l'utilitzat en la població general, o bé es fan servir protocols d'augment de potència progressiva i contínua en què cada minut augmenta de forma progressiva la potència entre 5-20 W depenent del pes i edat del pacient .

Què és la Prova d'Esforç amb avaluació del consum de gasos espirats?

En aquesta prova d'esforç, a part de monitorar el senyal elèctric del cor amb un electrocardiograma i la tensió arterial, s'avaluen de forma contínua els gasos espirats durant la realització de l'exercici físic.

En aquest cas s'afegeix a la col·locació d'elèctrodes i el maneguet de tensió arterial, una màscara adaptada d’on surt un tub gran i dos tubs petits que es connecten a un monitor.

D'aquesta manera, s'avalua la relació que hi ha entre l'aparell respiratori, el cardiovascular i el sanguini de forma directa, el que permet, en cas que es presenti falta d'aire (dispnea), saber si aquest símptoma deriva d'una malaltia cardíaca, respiratòria, muscular o combinada.

La prova es pot realitzar en cinta o en bicicleta. Els protocols d'exercici són d'intensitat creixent, augmentant de forma progressiva la velocitat, en el cas de la prova en cinta, i la potència (W), en el cas de la prova amb bicicleta.

Els paràmetres d’aquesta prova són:

  • Consum d'oxigen màxim (V02 màx.). És mesura de forma directa la capacitat funcional màxima de la persona. Representa la quantitat d'oxigen que una persona és capaç d'extreure, transportar i utilitzar de l'aire espirat en un esforç màxim. A més V02 màx., major capacitat funcional.
  • Llindars metabòlics:
    • Llindar aeròbic (VT1). Indica el punt en què la intensitat de l'exercici demana un augment de la ventilació. Abans d'arribar al llindar aeròbic el pacient obté tota la seva energia del metabolisme aeròbic, és a dir, de l'oxigen. En el moment que s'arriba a aquest llindar, el cor comença a recórrer al sistema de l'àcid làctic que es genera durant l'exercici i que s'elimina de forma fàcil per l'augment de la respiració.
    • Llindar anaeròbic (VT2). Indica la zona d'intensitat de l'exercici en què la demanda d'energia per part de l'organisme és tan alta que els pulmons són incapaços d'eliminar l'excés de diòxid de carboni (C02) i l'àcid làctic es dispara.
  • Pendent de equivalent respiratori per C02, relació entre ventilació (VE) i C02 (VE / VC02). Avalua l'eficiència cardiorespiratòria. Com més gran és la ràtio pitjor és l'eficiència cardiorespiratòria. Es consideren normals els valors menors a 30.

El V02max i els llindars respiratoris són paràmetres molt útils per a la prescripció d'exercici de forma precisa en persones amb problemes cardíacs, en persones sanes i també en esportistes perquè permet establir de forma directa les diferents zones d'entrenament. En el cas de pacients amb malalties respiratòries i/o cardíaques l'V02 màx. i el VE/VC02 són paràmetres de gran valor pronòstic.

Informació documentada per:

Josefa Marín
María Sanz

Publicat: 3 de abril de 2019
Actualitzat: 3 de abril de 2019

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure't!

Comprova la teva safata d'entrada, rebràs un e-mail de confirmació.

Hi ha hagut un error i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.