Tractament del Trastorn Bipolar

Temps de lectura: 7 min

El trastorn bipolar és una de les malalties psiquiàtriques que compta amb més recursos per al seu tractament.

Fàrmacs blaus i verds

Fàrmacs. El tractament farmacològic és imprescindible per al maneig de la malaltia que s'haurà de prendre al llarg de la vida. Es disposa de medicaments que ajuden tant a frenar les fases d'eufòria com a superar la fase de depressió. També hi ha substàncies que redueixen la freqüència i intensitat de les recaigudes. Cap d'aquests fàrmacs és una droga ni crea dependència.

suport emocional

Suport psicològic. Permet afrontar amb enteresa les dificultats que comporta la malaltia, aprendre a reconèixer els símptomes inicials d'una possible descompensació i a conèixer-se millor.

realitzar exercici físic de forma regular

) Hàbits alimentaris i de son. Es recomana evitar en la mesura que pugui sotmetre’s a situacions estressants, o bé aprendre estratègies per reduir el seu impacte i practicar algun tipus d'esport o exercici.

pastilles hormonoteràpia

Nous tractaments. S'està investigant sobre nous tractaments per a la malaltia, tant per a Ia fase maníaca, per a la qual han aparegut nous fàrmacs amb menys efectes secundaris, com per a la fase depressiva. Per exemple, els anomenats antipsicòtics atípics han demostrat ser molt útils per tractar les fases maníaques o depressives (depenent del fàrmac) i per a la prevenció de recaigudes. A més, tenen menys efectes secundaris que els medicaments més antics. Alguns fàrmacs que havien estat usats clàssicament com antiepilèptics (àcid valproic, lamotrigina, carbamazepina, oxcarbamazepina) han demostrat tenir una molt bona eficàcia per a la prevenció de recaigudes tant maníaques com depressives del trastorn bipolar.

Liti

El liti té un efecte preventiu sobre les recaigudes. Encara que, l'organisme té petites quantitats de liti, en els pacients amb trastorn bipolar s'ha d'augmentar, no perquè no tinguin aquest mineral, sinó per reforçar els mecanismes reguladors de l'estat d'ànim i evitar situacions d'eufòria o depressió.

El liti és una substància extremadament simple, el que s'anomena un element. No obstant això, la seva utilització ha de ser sempre controlada pel metge, atès que, a dosis altes, resulta tòxic. Per aquest motiu, els que segueixen tractament amb liti s'han de fer anàlisis periòdiques per controlar la seva concentració a la sang.

El liti és un dels tractaments més efectius i segurs, a més de ser l'únic que ha demostrat reduir el risc de suicidi.

Mecanismes d'acció del Liti

El liti exerceix la seva acció estabilitzadora de l'ànim a través de mecanismes químics que corregeixen part de les alteracions subjacents a la malaltia. Quan s'ingereix liti, aquest s'absorbeix pel tub digestiu sense necessitat de passar pel fetge (i, per tant, no comporta cap risc de toxicitat hepàtica), passa a la sang i, d'aquí, arriba a les neurones on produeix canvis en la producció de certes substàncies que regulen de forma eficaç les alteracions anímiques. El liti és un dels tractaments més efectius i segurs en el trastorn bipolar, a més de ser l'únic que ha demostrat reduir el risc de suïcidi.

El control de les hormones tiroïdals

El tiroide és una glàndula situada al coll que realitza diverses funcions, entre elles produir una hormona (hormona tiroïdal) que s'ocupa de regular el metabolisme de l'organisme. El trastorn bipolar per si mateix s'associa amb més freqüència a alteracions tiroïdals, però també el liti pot afavorir canvis en la funció d'aquest òrgan. Per aquest motiu, és convenient realitzar anàlisis amb regularitat per determinar si el tiroide funciona correctament.

En pacients que prenen liti, aquesta anàlisi s'ha de fer almenys un cop l'any. L'alteració més comuna consisteix en un hipotiroïdisme subclínic, és a dir, en una reducció de la capacitat del tiroide per produir hormona tiroïdal, sense que es manifesti amb símptomes o molèsties físiques. L’hipotiroïdisme  subclínic és fàcil de tractar amb suplements orals d’hormona tiroïdal i, necessàriament, no obliga a retirar el liti.

El liti i les seves potencials interaccions amb altres fàrmacs

El pacient amb un tractament farmacològic amb liti ha de ser especialment curós amb els diürètics (que es donen per a algunes afeccions cardíaques, la hipertensió arterial i, de vegades, per perdre pes), els analgèsics i antiinflamatoris (incloent l'aspirina) i altres fàrmacs. S'ha d'informar sempre al personal sanitari que es pren liti abans de la prescripció de qualsevol tractament i, especialment, abans de sotmetre a una intervenció quirúrgica. El liti és un fàrmac segur si se segueixen correctament les indicacions per al seu ús.

Pastilles amb ratlles verdes i blanques

Antiepilèptics (o eutimitzants). Aquest grup de fàrmacs s'utilitza primordialment durant la fase de manteniment per prevenir les recaigudes i, en algunes circumstàncies, en fases agudes maníaques (àcid valproic) i depressives (lamotrigina).

L'elecció d'un o altre depèn de la tendència a recaure cap a un o altre tipus d'episodi, l'experiència amb altres fàrmacs i del perfil d'efectes adversos. Són fàrmacs, generalment, ben tolerats, però requereixen que els seus nivells siguin, de forma rutinària, mesurats en sang per assegurar que es troben en rang terapèutic. El risc d'intoxicació és força més baix que amb el liti. Certes precaucions que cal tenir amb alguns d'ells són les reaccions dermatològiques que, si bé excepcionals, requereixen una immediata consulta amb el metge.

Pastilles blaves, blanques i verdes

Els antipsicòtics típics i atípics. Són una família de fàrmacs que han demostrat ser útils en una altra malaltia, l'esquizofrènia, i en la fase maníaca del trastorn bipolar (encara que alguns també són útils per a la depressió i la prevenció de recaigudes). Alguns pacients semblen beneficiar-se d'un tractament de manteniment amb algun d'aquests fàrmacs, generalment associats a estabilitzadors de l'ànim (com el liti o alguns antiepilèptics).

En general, els antipsicòtics atípics (com la clozapina, la risperidona, l'olanzapina, la quetiapina, l'amisulpride, la ziprasidona, la paliperidona, la asenapina o l'aripiprazol) són molt menys propensos que els antipsicòtics clàssics (haloperidol) de presentar efectes secundaris de tipus neurològic com, per exemple, el parkinsonisme, però tampoc estan exempts d'efectes indesitjables com sedació o augment de pes. Alguns antipsicòtics, com la quetiapina, han demostrat també tenir efectes antidepressius i estabilitzadors de l'estat d'ànim.

pastilles rodones, vasodilatadors

Els antidepressius. Com el seu nom indica, aquest grup de fàrmacs exerceix el seu efecte sobre neurotransmissors que milloren l'estat d'ànim augmentant la seva disponibilitat al cervell (serotonina, noradrenalina, dopamina, etc.).

Els antidepressius es classifiquen segons el neurotransmissor al qual afecten:

  • ISRS (fluoxetina, paroxetina, sertralina i altres) tenen un efecte sobre la serotonina.
  • ISRNS (venlafaxina, duloxetina, o desvenlafaxina) exerceixen el seu efecte tant sobre la serotonina com la noradrenalina.

No obstant això, fora de les fases depressives, en el cas del trastorn bipolar, els neurotransmissors poden ser perjudicials perquè poden inclinar la balança i l'equilibri del cervell cap a un episodi maníac.

Com el trastorn bipolar requereix una predisposició natural de base genètica, en principi els antidepressius no causen mania a qualsevol persona que els prengui. No obstant això, el tractament d'una fase depressiva en un pacient bipolar amb antidepressius pot incrementar, en cert grau, el risc de canvi cap a la mania, sobretot si el pacient no segueix tractament amb un estabilitzador o un antipsicòtic.

Per això, en general, no s'aconsella prescriure antidepressius per fases depressives lleus o reactives -les que segueixen, per exemple, a una mala notícia o un problema personal-, sinó més aviat reservar-los per les depressions moderades o greus, en què les avantatges del tractament superen els possibles inconvenients o riscos.

Tractaments psicològics

La psicoteràpia, sempre que sigui impartida per un especialista, pretén ensenyar al pacient amb trastorn bipolar a conviure millor amb la seva malaltia, acceptar-se millor, regular correctament els seus horaris, detectar els símptomes de cada fase abans que sigui massa tard per a la prevenció de recaigudes i tractar determinats episodis -sobretot fases depressives-.

Fins a la data, hi ha diferents estudis que assenyalen l'eficàcia de la teràpia cognitiu-conductual i la psicoeducació del pacient i de la família en l'abordatge dels trastorns bipolars, però no hi ha cap evidència que altres enfocaments siguin eficaços. D'altra banda, cal subratllar que la psicoteràpia ha de ser sempre un complement de la medicació i mai substituir-la.

La teràpia electroconvulsiva

La teràpia electroconvulsiva (TEC), antigament denominada electroxoc, ha deixat de ser un recurs indiscriminat i èticament qüestionable per convertir-se, com han demostrat certs estudis, en una tècnica segura i eficaç que, tal com es practica avui, amb anestèsia i corrent pulsatiu, permet tractar casos greus o que no responen al tractament convencional de forma eficaç.

Aquest és el tractament d'elecció en pacients embarassades amb trastorn bipolar. La TEC actua com un antiepilèptic, que provoca una convulsió (que només és visible en l'electroencefalograma en el moment d'aplicar-la) i provoca un període refractari en què es produeixen canvis en certs neurotransmissors cerebrals.

La fototeràpia

La fototeràpia és el tractament a través de la llum. Dit així, sona molt natural, ecològic o, fins i tot, màgic. La realitat és que nombrosos estudis han demostrat de manera científicament rigorosa que la llum intensa provoca canvis emocionals significatius i pot tenir un efecte terapèutic en persones que tenen el denominat "trastorn afectiu estacional".

Aquest consisteix en depressions apàtiques amb l'arribada de l'hivern i fases d'hiperactivitat/ eufòria moderades en l'època estival. Alguns pacients amb trastorn bipolar presenten aquesta forma específica de la malaltia i poden beneficiar-se del tractament amb unes llums de llum blanca hiperintensa que s'han d'utilitzar diàriament, preferentment al matí, durant l'època de menor fotoperíode (és a dir, l'hivern). Aquest tractament ha de ser controlat per un psiquiatre.

Informació documentada per:
Mercè ComesInfermera especialista en Salut Mental — Servei de Psiquiatria i PsicologiaDiego Hidalgo MazzeiPsiquiatra — Servei de Psiquiatria i PsicologiaAnabel MartínezPsicòloga — Servei de Psiquiatria i PsicologiaEduard VietaPsiquiatra — Servei de Psiquiatria i Psicologia

Publicat: 20 de març de 2018
Actualitzat: 20 de març de 2018

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure't!

Comprova la teva safata d'entrada, rebràs un e-mail de confirmació.

Hi ha hagut un error i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.