Lupus

Proves i diagnòstic del Lupus

Temps de lectura: 3 min

No existeix una prova específica per a diagnosticar el lupus i es pot tardar mesos o anys en detectar-lo. Per al seu diagnòstic es realitza una història clínica, una exploració física i una analítica de sang. Altres proves més específiques són:

Tub extracció de sang

Analítica d'autoimmunitat. Els pacients amb lupus eritematós sistèmic (LES) tenen diversos autoanticossos i altres alteracions immunològiques que es monitoren mitjançant anàlisi de sang:

  • Anticossos antinuclears. Són habituals en la majoria de malalties autoimmunes i en el LES estan generalment molt elevats.
  • Anticossos anti-DNA. Són específics del LES i augmenten quan hi ha un brot de la malaltia.
  • Anticossos anti-Sm (Smith). Encara que són també específics del LES, apareixen en un percentatge reduït de pacients (10%).
  • Anticossos anti-Ro, anti-La i anti-RNP. Apareixen en alguns pacients amb LES, però també en altres malalties autoimmunes relacionades.
  • Anticossos antifosfolipídics (anticossos anticardiolipina, anti-beta-2-glicoproteïna I, anticoagulant lúpic). Apareixen en aproximadament el 30% dels pacients amb LES i la seva presència augmenta el risc de desenvolupar coàguls en la sang i complicacions en els embarassos.
  • Factor reumatoide. Encara que és més típic de l'artritis reumatoide (una altra malaltia autoimmune que afecta fonamentalment a les articulacions), també pot aparèixer en els pacients amb LES.
  • Nivells del complement (C3, C4, CH50). Disminueixen quan hi ha un brot de la malaltia.
  • Atès que l'augment dels anticossos anti-DNA i el descens dels nivells de complement són indicatius de brots de la malaltia, és habitual que es repeteixi la seva determinació de forma periòdica (cada varis mesos).
Home amb biòpsia de pell examinat amb microscopi

Biòpsia de pell. Per a diagnosticar el lupus eritematós cutani (LEC) s'analitzen les mostres de teixit en un microscopi (estudi histològic) i un estudi de immunofluorescència directa. El diagnòstic del LEC es basa en tres punts:

  • Troballes clíniques. És a dir, l'aspecte de les lesions. És important que siguin examinades per un dermatòleg amb experiència suficient en LEC. Cal fer-ho així perquè les lesions es poden confondre fàcilment amb les lesions d'altres malalties cutànies més freqüents.
  • Troballes histològiques. És a dir l'examen microscòpic de les lesions de pell. És important que les biòpsies siguin examinades per un patòleg expert en lesions de pell. Les característiques diagnòstiques al microscopi són molt més provables de trobar en les lesions cutànies específiques de LEC que en les lesions no específiques de LE.
  • Estudi d'immunofluorescència directa. És una tècnica especial d'examen microscòpic de les lesions de la pell. Aquesta prova en moltes ocasions és negativa, però quan dóna resultats positius pot ser molt útil per al diagnòstic de LEC. És, sobre tot, eficaç  per a diagnosticar el LEC Crònic
Biopsia renal

Biòpsia renal. En els pacients amb nefritis lúpica, la biòpsia renal permet conèixer la gravetat de la inflamació, l'extensió de les cicatrius i establir el tractament més oportú.

Aquesta prova es realitza amb anestèsia local i consisteix en extraure amb una agulla especial un tros molt petit de ronyó (generalment l'esquerra) d'uns 2-3 cm i analitzar-lo en el microscopi. És un procediment senzill, salvant les molèsties pròpies d'una punxada i el repòs absolut durant les primeres 24 hores. El pacient s'ha de col·locar bocaterrossa i seguir les indicacions de l'equip mèdic.

Com qualsevol altre procediment mèdic pot aparèixer alguna complicació com:

  • Aparició de sang en l'orina en les primeres 24-48 hores.
  • Petites molèsties en el lloc de la punxada.
  • Una fístula arteriovenosa, que és la comunicació entre una artèria i una vena que, generalment, és asimptomàtica i es cura sola, tot i que en alguns casos cal tractar-la.
  • Hemorràgia al voltant del ronyó que, molt excepcionalment, requereix d'una intervenció quirúrgica, perquè el més normal és que es resolgui de forma espontània.

Per tal d'arribar a un diagnòstic ferm i poder fer estudis científics, molts metges fan servir els anomenats “criteris classificatoris”, que són unes manifestacions clíniques i resultats analítics freqüents en el lupus. Els criteris més utilitzats són els 11 criteris descrits pel Col·legi Americà de Reumatologia, dels quals cal constatar-ne 4 de manera simultània o al llarg del temps. De tota manera, els metges experts poden arribar a fer el diagnòstic de lupus si les manifestacions clíniques i de laboratori són molt característiques, encara que no es verifiquin aquests quatre “criteris”.

Informació documentada per:

Ricard Cervera
Gerard Espinosa
Neus Guasch
José-Manuel Mascaró
Luis Quintana
Irene Teixidó

Publicat: 20 de febrer de 2018
Actualitzat: 20 de febrer de 2018

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure't!

Comprova la teva safata d'entrada, rebràs un e-mail de confirmació.

Hi ha hagut un error i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.