Insuficiència Renal Crònica

El tractament de la insuficiència renal crònica es basa en tres pilars bàsics:

El tractament dependrà del grau de malaltia renal crònica.

En estadis inicials és important:

  • Controlar la pressió arterial
  • Supervisar la glucosa, sobretot, en les persones amb diabetis
  • Reduir el pes
  • Controlar els nivells de lípids en sang
  • Vigilar la ingesta de proteïnes, sal, líquids, potassi i fòsfor per evitar sobrecarregar la funció deteriorada del ronyó.

Si la malaltia progressa i arriba la situació d’insuficiència renal terminal o estadi 5 cal plantejar un tractament substitutiu: trasplantament renal o diàlisis, o bé, optar per un tractament mèdic conservador.

En tot moment el pacient és qui, juntament amb l’equip mèdic, decideix com gestionar la seva malaltia. L’elecció d’una modalitat o una altra s’ha de prendre després de rebre informació detallada de cada una de les opcions, amb l’objectiu que el tractament s’adapti el millor possible al seu estil de vida, preferències i estat de salut del pacient.

La primera decisió consisteix en escollir un tractament que desenvolupi alguna de les funcions renals (tractament renal substitutiu) o un tractament amb el que es manegin els símptomes de la malaltia renal (tractament conservador).

El trasplantament renal consisteix en rebre un ronyó que permetrà suplir les funcions que s’han perdut degut a la insuficiència renal.

Existeixen dos tipus de trasplantament renal en funció de la procedència del ronyó del donant:

  • El trasplantament renal de donant viu. En aquest cas els donants solen ser familiars de la persona malalta: cònjuge, pares, germans o algú proper a la família. L’avantatge d’aquest tipus de trasplantament és que es pot realitzar quan la malaltia renal està ja molt evolucionada sense necessitat inclús de requerir diàlisi.
  • El trasplantament renal de donant cadàver. En aquest cas el donant és un mort, i el receptor difícilment pot trasplantar-se abans d’haver fet diàlisi durant un determinat període de temps. La duració de la mateixa dependrà de les característiques clíniques del pacient, del grup sanguini i de l’edat. El pacient s’inclou en una llista d’espera per a trasplantament, perquè, en el moment en què es produeixi una donació, pugui rebre el ronyó més adequat a les seves característiques.

Abans de realitzar el trasplantament, es realitza un estudi exhaustiu del pacient amb malaltia renal crònica per tal de descartar situacions mèdiques que ho desaconsellin. Cal tenir en compte que 45 persones de cada 100 (45%) no poden sotmetre’s a un trasplantament renal per raons mèdiques.

Els pacients amb malaltia renal crónica s’inclouen en una llista d’espera per a trasplantaments, període durant el qual han de decidir a quin tipus de diàlisi es volen sotmetre: hemodiàlisi o diàlisi peritoneal.

Aproximadament, 33 persones de cada 100 que se sotmeten a diàlisis es troben en llista d’espera per a un trasplantament. D’aquestes 33 persones, al voltant de 15 rebran el trasplantament.

Després del trasplantament renal, el pacient ha de seguir, de manera estricta i per a tota la vida, un tractament per evitar el rebuig del ronyó (immunosupressors) i realitzar visites periòdiques en consultes de trasplantament per assegurar el correcte funcionament del ronyó i ajustar la medicació, segons els resultats de les anàlisis.

En ocasions, el ronyó trasplantat no compleix amb la seva funció. De mitjana, aproximadament, 50 de cada 100 persones (50%) que han rebut un ronyó d’un donant cadàver, l’òrgan trasplantat funciona 15 anys. Al voltant de 60 persones de cada 100 (60%) que han rebut un ronyó d’un donant viu, el ronyó trasplantat funciona una mitjana de 15 anys. Les persones que pateixen una fallada del ronyó trasplantat han de decidir entre rebre un altre trasplantament, sotmetre’s a diàlisi o a un tractament conservador.

El tractament conservador és un pla que serveix per a tractar els símptomes de la malaltia renal terminal mitjançant  fàrmacs, canvis en el modus de vida i altres tractaments.

És a dir, en aquest tipus de tractament no es reemplaça la funció renal, no es fa diàlisi i els  ronyons danyats del pacient segueixen deteriorant-se. D’aquesta manera, el tractament permet que els ronyons segueixin funcionant el temps que la malaltia renal ho permeti.

La decisió d’optar pel tractament conservador ha de ser una decisió consensuada amb la persona i la família.

A les persones que se’ls hi proposa el tractament conservador en lloc d’un tractament substitutiu, presenten d’altres problemes mèdics o un estat de salut delicat en determinades situacions com ser una persona d'edat avançada; patir altres malalties greus o seriosament invalidants que ofereixen un mal pronòstic o tenir una expectativa de vida no gaire llarga.

És possible que en aquestes circumstàncies aquestes persones considerin insuficients els beneficis de la diàlisi per al control de la seva malaltia en comparació amb l’esforç que comporta.

Nombrosos estudis demostren que en pacients amb aquestes característiques, la diàlisi no millora el pronòstic, i amb un tractament conservador poden millorar la seva qualitat de vida, en el sentit de tenir un major control dels ingressos hospitalaris; es redueixen el nombre de visites a urgències per complicacions i no es realitzen procediments invasius amb puncions venoses o col·locacions de catèters.  

Els fàrmacs que es prescriuen a una persona amb malaltia renal crònica pertanyen als grups següents:

  • Hipotensors. Fàrmacs per al control de la pressió arterial elevada
  • Diürètics. Per a intentar mantenir un bon volum d’orina i evitar la retenció de líquids
  • Quelants del fòsfor. Són medicaments que redueixen l’absorció del fòsfor per tal d’evitar que s’acumulin en l’organisme
  • Suplements de calci
  • Vitamina D
  • Eritropoetina. Proteïna segregada, principalment, pel ronyó en l’adult i pel fetge en el fetus, que estimula la producció de glòbuls rojos
  • Quelants del potassi. Serveixen per a reduir l’absorció del potassi de la dieta. Una concentració elevada de potassi en sang és perillosa.
  • Immunosupressors. En cas de ser trasplantat, s’han de prendre fàrmacs immunosupressors per a evitar el rebuig del trasplantament renal.

Informació documentada per:

Marta Quintela
Manel Vera
Ángeles Mayordomo
María Teresa López
Bárbara Romano Andrioni
Anna Yuguero
Montserrat Monereo

Publicat: 20 de febrer de 2018
Actualitzat: 20 de febrer de 2018

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure't!

Comprova la teva safata d'entrada, rebràs un e-mail de confirmació.

Hi ha hagut un error i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.