Actualment, l'esclerosi múltiple no té cura, però existeixen una gran quantitat de tractaments de tipus farmacològic que poden servir per pal·liar i retardar l'avançament de la malaltia. Tanmateix, poden controlar-se els símptomes, reduir-ne la gravetat i ajudar el pacient a mantenir la seva qualitat de vida.

El tractament de l'esclerosi múltiple està indicat per als pacients que presenten la malaltia en forma d'episodis o brots i no per als que presenten una forma progressiva de la malaltia.

En l'actualitat es disposa de tres tipus de tractaments per a:

  • tractar els brots o episodis aguts
  • reduir l'activitat de la malaltia i prevenir o posposar la discapacitat (fàrmacs modificadors del curs de la malaltia)
  • millorar els símptomes relacionats amb la malaltia

Avui no es disposa d'un tractament (profilàctic) que previngui el desenvolupament de la malaltia o regeneri les alteracions neurològiques que s'hagin produït.

píndola

Corticoides. Tractament de base, donat el caràcter inflamatori de les lesions. La metilprednisolona és el fàrmac més utilitzat que escurça la durada de l'episodi i accelera la recuperació del pacient.

Extracció sang per a trasplantament de medul·la

Recanvi plasmàtic. Extracció de tota la sang del cos per a separar els glòbuls rojos, blancs i plaquetes del plasma. Les cèl·lules es retornen al pacient sense el plasma, que l'organisme substitueix de manera ràpida. Aquesta tècnica s'utilitza en aquells pacients que no responen al tractament conservador, sense seqüeles o amb discapacitat mínima prèvia.

Alguns tenen propietats immunodepressores i d'altres estan dirigits contra dianes més específiques com els anticossos monoclonals. Per la seva forma d'administració els podem classificar en:

Injecció d'insulina

Fàrmacs Autoinjectables

  • L'interferó beta  fou el primer fàrmac aprovat, és una substància que es produeix de manera natural i té propietats antiinflamatòries. Hi ha 4 interferons disponibles que difereixen en la dosi i la via d'administració; tres són  subcutanis i un intramuscular.
  • L'acetat de glatiràmer, és una mescla de polipèptids curts que es basa en desviar la resposta cap a una resposta antiinflamatòria, i la seva administració és subcutània.

Tant l'interferó beta com l'acetat de glatiràmer, estan indicats per a tractar pacients amb una Síndrome Clínica Aïllada (SCA) i amb formes remitents-recidivants, perquè redueixen el nombre de brots i l'activitat observada en la ressonància magnètica. Ambdós fàrmacs, son molt segurs.

Més informació sobre fàrmacs

Medicaments

Fàrmacs Orals

  • La teriflunomida, inhibeix un enzim involucrat en la proliferació dels limfòcits T i B autorreactius, i amb això es disminueix el  pas al Sistema Nerviós Central (SNC). El fàrmac està indicat en les formes remitents-recidivants, i té una eficàcia similar a la dels interferons d'alta dosi.
  • El dimetil fumarat, a través de la inhibició d'un factor redueix l'alliberament de substàncies inflamatòries i activa un altre factor que exerceix un efecte antioxidant. El fàrmac té la mateixa indicació que l'anterior, i redueix l'activitat de la malaltia tant clínica com radiològica.
  • El fingolimod actua contra un receptor i provoca el “segrest” dels limfòcits autorreactius en els òrgans limfoides, sense afectar als de resposta memòria efectora. El fàrmac només està indicat per a les formes remitents-recidivants. És el doble d'eficaç que un interferó de baixa dosi.

Més informació sobre fàrmacs

Injecció

Fàrmacs intravenosos (s'administren en un centre hospitalari).

És important tenir en compte que les dones en edat fèrtil han de seguir mesures de contracepció mentre reben tractament amb qualsevol dels fàrmacs disponibles, i la conveniència de realitzar una planificació individualitzada en cas de desig gestacional.

Anticossos monoclonals

cèl·lula receptors hormonals

Natalizumab, és un anticòs dirigit contra una integrina que al bloquejar-la dificulta el pas dels limfòcits autorreactius al Sistema Nerviós Central. La seva administració és mensual per via intravenosa. La seva eficàcia és molt alta per reduir els brots, l'activitat per ressonància i l'increment de la discapacitat. En general és ben tolerat i, només en 1-3 casos per cada 100 pacients pot tenir una reacció d'hipersensibilitat.

cèl·lula receptor her-2

El alemtuzumab, és un anticòs dirigit contra una proteïna present en la superfície dels limfòcits i monòcits. La seva administració (5 dies consecutius per via intravenosa) produeix la destrucció temporal dels limfòcits T i B, que recuperen de forma progressiva. El tractament es repeteix 1 any després durant 3 dies. L'eficàcia és molt alta, comparada amb un interferó d'alta dosi, i pot persistir durant anys després d'un únic curs de medicació. És molt freqüent la reacció relacionada amb la infusió durant els dies que s'administra a l'hospital.

El daclizumab és un anticòs monoclonal ja aprovat als Estats Units i Canadà, i pendent d'aprovació a Europa, que inhibeix una proteïna component de la citocina del sistema immune (interleucina). La seva administració és subcutània 1 vegada/mes. Està indicada per a la forma remitent-recidivant i és més eficaç que un interferó de baixa dosi.

El ocrelizumab és un anticòs contra una proteïna situada en la superfície d'alguns limfòcits. El 2017 es va aprovar la seva autorització als Estats Units i va ser el primer medicament que s'utilitzà tant per a les formes remitents-recidivants com per a les formes primàries progressives. És d'administració intravenosa, semestralment. En l'assaig clínic per a las formes remitents-recidivants, mostrà una eficàcia superior a la d'un interferó d'alta dosi en paràmetres de brots, progressió i activitat per ressonància magnètica; en l'assaig en les formes progressives primàries es va reduir en termes modestos, però estadísticament significatius,  la progressió en comparació amb placebo.

 

Són teràpies dirigides a alleujar manifestacions o símptomes que poden produir-se en el curs de la malaltia i que influeixen de manera negativa en la qualitat de vida dels pacients.

És important identificar els símptomes i conèixer les seves causes per a poder utilitzar el tractament més adequat o establir mesures de prevenció.

Alguns d'ells poden millorar amb una intervenció farmacològica, però d'altres poden necessitar d'un tractament rehabilitador o d'una intervenció psicològica o social.

Interferó Beta 1a PDF - 59 KB
Descarregar
Interferó Beta 1b PDF - 59 KB
Descarregar
Peginterferó Beta 1a PDF - 58 KB
Descarregar
Interferó Beta 1a Intramuscular PDF - 48 KB
Descarregar
Acetat de Glatiràmer PDF - 57 KB
Descarregar
Teriflunomida PDF - 42 KB
Descarregar
Dimetil fumarat PDF - 42 KB
Descarregar
Fingolimod PDF - 49 KB
Descarregar
Informació documentada per:
Ana HernandoInfermera — Servei de NeurologiaAlbert SaizNeuròleg — Servei de Neurologia

Publicat: 20 de febrer de 2018
Actualitzat: 20 de febrer de 2018

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure't!

Comprova la teva safata d'entrada, rebràs un e-mail de confirmació.

Hi ha hagut un error i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.