Tractament de la malaltia d’Alzheimer

Temps de lectura: 4 min

Actualment la malaltia d’Alzheimer és incurable i no hi ha tractaments que puguin evitar que la malaltia avanci. No obstant això, hi ha intervencions que han demostrat la seva efectivitat per alentir la davallada cognitiva i funcional i prevenir o minimitzar complicacions associades a la malaltia. En aquest sentit, la malaltia d’Alzheimer s’ha d’abordar des de diferents vessants: tractament farmacològic, programes d’intervenció física i cognitiva i mesures de protecció social per al pacient.

Tractament no farmacològic

Diferents estudis mostren que els programes d’intervenció cognitiva, d’activitat física i programes d’intervenció sobre activitats de la vida diària tenen un efecte beneficiós en pacients amb malaltia d’Alzheimer.

Ejercicio persona mayor

Hi ha diferents tipus d’intervencions, però no hi ha prou evidència per recomanar-ne una més que unes altres. Aquestes activitats tenen un efecte positiu depenent de la seva freqüència: unes dues sessions setmanals per programes d’intervenció cognitiva i unes tres hores setmanals per a l’activitat física. També s’ha de tenir en compte la fase de la malaltia, donat que no tots els programes són adequats per a totes les fases de la malaltia.

Dieta adecuada, pirámide de la alimentación

És recomanable mantenir hàbits de vida saludables i controlar els factors de risc vascular. Tot i  que el benefici directe sobre l’evolució de la malaltia, una vegada establerta, no té evidència científica. D’altra banda, els programes de suport i educació al cuidador del pacient tenen també un efecte positiu, tant sobre la salut del cuidador com sobre el maneig del pacient amb Alzheimer.

Tractament farmacològic

Hi ha actualment quatre fàrmacs comercialitzats per al tractament específic de la malaltia d’Alzheimer. Tots ells tenen un efecte simptomàtic, és a dir, actuen sobre les conseqüències del procés neurodegeneratiu, com per exemple els problemes cognitius i conductuals, però no sobre les seves causes.  Hi ha dos grups de fàrmacs disponibles:

Pastilles amb ratlles verdes i blanques

Els inhibidors de l’enzim acetilcolinesterasa (IACE). Incrementen la concentració al cervell d’una substància neurotransmissora que està reduïda a la malaltia d’Alzheimer: la acetilcolina. Aquests fàrmacs són donepezil, rivastigmina i galantamina i han demostrat eficàcia, tot i que de forma modesta, tant en la reducció de la pèrdua de la funció cognitiva com en les activitats de la vida diària i alteracions de conducta en pacients amb malaltia d’Alzheimer lleu a moderadament greu. L’efecte de tots tres és similar i la principal diferencia és la via d’administració (via oral o via transdèrmica). Els principals efectes secundaris són problemes digestius (nàusees, diarrea, pèrdua de pes, malestar abdominal).

Pastilles blaves, blanques i verdes

L’altre fàrmac és un antagonista dels receptors de N-metil-D-Aspartat (NMDA) que és la memantina. Aquest medicament també ha demostrat eficàcia a quant a cognició, funcionament global, activitats de la vida diària i conducta en pacients en estadi moderats i greus de la malaltia.

pastilles rodones, vasodilatadors

Alguns malalts d’Alzheimer presenten fases que cursen amb trastorn d’ànim, irritabilitat, alteració de la son, etc., que precisen tractament farmacològic.  Per controlar aquests símptomes s’utilitzen fàrmacs habituals en trastorns psiquiàtrics, si bé a dosis habitualment més baixes per evitar efectes secundaris.

Noves teràpies

Actualment hi ha diferents línies d’investigació en noves teràpies en la malaltia d’Alzheimer.

La major part dels esforços es dirigeixen a elaborar un fàrmac, que a diferència dels que estan actualment disponibles, modifiqui el curs de la malaltia, és a dir, que sigui capaç d’aturar o alentir la progressió dels canvis patològics de la malaltia en el cervell, i amb això la dels símptomes i perllongar l’autonomia i la qualitat de vida del pacient el màxim temps possible.

En aquest sentit, hi ha diferents fàrmacs, actualment en fase d’experimentació, que pretenen eliminar o disminuir els cúmuls de proteïnes patològiques que es dipositen al cervell en els malalts d’Alzheimer, principalment la proteïna β-amiloide o la proteïna tau, bé eliminant les proteïnes ja dipositades, disminuint la seva producció o bloquejant la seva agregació. Si bé aquests efectes ja s’han comprovat en animals d’experimentació, encara caldrà veure si la neteja de proteïnes al cervell dels humans es tradueix en una millor evolució clínica, que és l’objectiu final desitjat.

Hi ha altres línies de recerca que busquen fàrmacs que pretenen preservar les neurones existents i evitar la seva neurodegeneració, modificar activitat inflamatòria, etc.

Paral·lelament, se segueixen investigant altres potencials fàrmacs com tractaments simptomàtics que siguin més eficaços que els disponibles actualment o que puguin administrar-se com a complement per intensificar el seu efecte beneficiós.

Complicacions del tractament

En general, els tractaments específics per a la malaltia d’Alzheimer són ben tolerats.

El grup d‘inhibidors de la acetilcolinesterasa (IACE), que inclou el donepezil, la galantamaina i la rivastigmina, tenen com a efectes adversos més freqüents problemes gastrointestinals. A l’inici poden aparèixer nàusees, vòmits, diarrea o pèrdua de pes, que poden ser transitoris o persistir en el temps. Habitualment la dosi s’augmenta de manera progressiva per tal de minimitzar aquests símptomes. La presentació en pedaços transdèrmics també redueix aquests efectes indesitjables. Altres efectes adversos menys freqüents són mal de cap, malsons, rampes musculars o urgència urinària. Efectes poc freqüents, però potencialment greus, són l’alentiment del batec cardíac i el broncospasme, per la qual cosa s’han de receptar amb precaució en pacients amb arítmies cardíaques o asma greu.

Pel que fa a la memantina, els efectes secundaris més freqüents són el mareig, la cefalea, la confusió o el nerviosisme. La memantina no es recomana en aquells pacients amb problemes hepàtics greus o epilèpsia perquè pot descompensar aquestes malalties.

Els fàrmacs neurolèptics (quetiapina, risperidona, haloperidol) que s’utilitzen per al control de les alteracions de conducta i del son, també poden tenir efectes secundaris, sobretot quan s’administren dosis altes de forma mantinguda en el temps. L’efecte secundari més freqüent és la somnolència, seguit de rigidesa, alentiment dels moviments i tremolor. És important, per tant, vigilar la seva aparició per reduir la dosi o, fins i tot, retirar-lo si és necessari. 

Informació documentada per:

Raquel Sánchez-Valle
Neus Falgàs
Soledad Barreiro

Publicat: 9 de abril de 2018
Actualitzat: 9 de abril de 2018

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure't!

Comprova la teva safata d'entrada, rebràs un e-mail de confirmació.

Hi ha hagut un error i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.